Guestbook - Add Entry

Ompli es camps del formulari esborrant el que hi ha escrit si vols posar les teues dades, el simbol * indica que es necessari escriure en el camp corresponent per a que el formulari funcione, si nomès vols fer un comentari anónim i NO posar el teu nom o e-mail. escriu sols al camp; El teu comentari i tot seguit polsa Estic molt satisfet/a del meu escrit.... ENVIAR. Desprès d´enviar el formulari s´obrirà una nova pàgina d´agraiment (uns 5 segons.... ) i automaticament el portarà al llibre de visites, on podràs mirar i admirar com a quedat el teu escrit junt a tots els altres. Si vols corregir el formulari abans d´enviar-lo pots buidar el camp i tornar a escriure, polsant Estic arrepentit/da del meu escrit.. ESBORRAR

Vull tornar a mirar el llibre de visites | Vull tornar a la pàgina principal | Administració (necessita clau d´accès)

Si tens un desig irrefrenable d´escriure, ara pots fer-ho al llibre de visites, aprofita el moment:
*Nom, edat, població: mal nom, etc	Esborra i posa el nom
*E-mail: el formulari envia un e-mail, cópia del escrit a la teua adreça de correu.	Esborra i posa el teu
Tens pàgina web ? (aixó que ès ?)	Si en tens, la mirarè
El teu comentari: Pots escriure el que vulgues o penses. SI, si que m´agrada molt la pàgina, NO, no m`agrada gens, felicitacions, lloances, besos... abraçades... favors, peticions deshonestes.... suggerències, posar-me el dit a l´ull, etc. si el insult o amenaça son molt forts, possiblement els esborre, si vols que el teu comentari quede per sempre i siga candidat al Pullitzer (mai se sap), sigues, amable i respectuos/a, critiques tambè pots fer-ne. El teu comentari quedarà escrit públicament, hi ha que escriure correctament, tin cura de les faltes d´ortografia, la sintaxis etc........ Tú mateix, salut i força.* NOTA: tú i ningù mes, ets el responsable del que escrius. Abans de res posa´t al día.......
A Sueca diuen: "ETS MES BURRO/A QUE TACÓ", supose que Tacó seria algún personatge de Sueca molt burro i que el seu nom real s´ha perdut en la nit dels temps, conclusió, pensa abans d´escriure si a tú t´agradaría ser el seu hereu.

CALUMNIAR v. tr.
|| 1. Acusar falsament i maliciosa; cast. calumniar. Mes mal ne dien e calumnien, Spill 566.
|| 2. ant. Impugnar, tractar de fals. Fe ha sobject en ço en que la demostració pot esser calumniada, Llull Blanq. 78, 2.
Etim.: pres del llatí calumniare, mat. sign.

DESPIT m.
|| 1. ant. Menyspreu, ofensa a la dignitat d'algú; cast. desdén, desprecio. La Guelfa vostra és en tot cas, mas yo conech que volent-vos prouar vos fa dels despits que vós li hauets fets, Curial, i, 37. Ab claus, ab açots y en creu d'amargura, | a Déu lesus feren escarns y despits, Passi cobles 44.
|| 2. Irritació produïda pel menyspreu o per la major vàlua d'altre; cast. despecho. Aquells cruels enuejosos qui tenen dol e despit del bo e virtuós caualler, Tirant c. 99. Res no temau ne prengau en despit, Auzias March, lxxxix.
|| 3. Venjança; acció feta per revenjar-se d'algú (Ross.). «Haig de fer-te un despit». Lo viure m'espanta | e lo morir me serà gran despit, Auzias March, xxvii.
|| 4. Turment, molèstia intencionada (Empordà). «Aquest pobre gos, els nens no paren de fer-li despits» (Peralada). Per ext., a) pl. Pessigolles i altres jocs que es fan a un infant, a un animal, etc. (Empordà).—b) Picardia (Rosselló, ap. Misc. Fabra 187).
|| 5. A despit d'algú, d'alguna cosa: malgrat, contra la voluntat; cast. a pesar. A despit d'ells llevaren l'almirall, Muntaner Cròn., c. 159. Hoc, a despit vostre, yo o he fet, Sermons SVF, i, 178. Aquesta a veles plenes passà per mig de totes les naus a llur despit, Tirant, c. 90. La Guelfa... pres càrrech de aiudarlo e a despit de la pobretat fer-lo home, Curial, i, 5. Per força trau l'aygua a tot son despit, Proc. olives 1210. Aquí los dits barons estigueren, a despit dels moros, fins la venguda de Carles Maynes, Tomic Hist. 61. Lo qual vent se'n portà Pierres y al seu llaut molt dintre la mar en despit seu, Comalada Pierres Prov. 49. A mal despit: molt contra la voluntat. Mas ell a mal despit seu se n'hach a tornar, Boades Feyts 428.
    Loc.
—Voler entrar al cel a despit dels sants: voler una cosa a totes passades, tant si és lícita com no.
    Fon.: d?spít (pir-or., or., bal.); despít (occ., val.).
    Etim.: del llatí despectu, mat. sign. || 1.

DIFAMAR v. tr.
Dir mal d'algú; llevar-li la bona fama; cast. difamar. En la armada ne fo molt diffamat, doc. a. 1316 (Miret Bech oques 44). Com son marit adulteràs ab una cativa, null temps ho volch descobrir per ço que no'l difamàs, Metge Somni iv. Donchs prest crucifica qui tant nos diffama, Passi cobles 59. En lochs lo veig difamat per traydor, Auzias March, lxiii. Com per alguns pobles apellats Tarentins fos difamat lo rey Pirus, senyor lur, Scachs 14. Dieu-me també que'ls jóuens difamen, | y'ls vells, de cortesos, que may dien res, Proc. olives 1213. Les paraules dissimulades sens obra difamen l'home, Tirant, c. 144. La mia mare... si m'accusa, per no diffamar-la callaré, Eximplis, i, 63.
Fon.: dif?má (Barc., Palma); difamá? (Val.).
Etim.: pres del llatí diffamare, mat. sign.

ESCARN o ESCARNI m.
Burla malèvola per a cobrir de ridícul o d'afront; cast. escarnio, befa. Senes adulteri e senes escarn, Hom. Org. 3. No y parla hom de vós ni no y diu hom sino quax falsies e engans e escarns e vanitats, Llull Cont. 113, 13. Vostre marit m'a fet gran escarn, Desclot Cròn., c. 135. Per los grans escarns que rebia de les galees dels pisans, Muntaner Cròn., c. 275. Los escarns que li eren fets, eren a ell benanança, Genebreda Cons. 75. Molt altres vituperis e escarns qui porien esser dits a ella pus dignament, Metge Somni iv. E li feren molts scarnis, Treps Rom. 81 vo. Los altres li feyen escarns com a foll, Passi cobles 14. Per amor de les irrisions e dels scarnis hom diria a tu coses que no volries ohir, Cons. Prov. 6. Fa escarni de l'ancianitat, Vilanova Obres, iv, 160. Treure's escarn d'una cosa o persona: (ant.) fer-ne escarn o burla malèvola. Trets-vos escarn de mi?, Muntaner Cròn., c. 244. De tot lo món se trau escarn, Somni J. Joan, 306.
Fon.: ?ská?n, ?ská?ni (Barc.); eská?n, eská?ni (Val.); ?s?á?n, ?s?á?ni (Palma).
Etim.: derivat postverbal de escarnir.

IGNOMÍNIA f.
Menyspreu públic; fet que el mereix; cast. ignominia. Les grans ignomínies escarns y despits, Passi coble 16. L'estaven arruïnant i omplien d'ignomínia el nom de la casa, Oller Febre, ii, 291.
Fon.: i?numíni? (Barc.); i?nomínia (València); innomíni (Palma).
Etim.: pres del llatí ignominia, mat. sign.

INFÀMIA f.: cast. infamia.
|| 1. Mala fama; deshonra pública. Has haüda dolor de la nostra infàmia, Genebreda Cons. 51. Lexar la ànima, procurar infàmia, anticipar la mort corporal, Canals Arra 121. No dónes deshonor ni infàmia a ton marit, Isop Faules 9.
|| 2. Acte que mereix la deshonra pública; vilesa, gran maldat. Gran infàmia ha dita de nós, Llull Blanq. 63. Senyora a gran tort acusada..., contra Déu justícia e bona veritat li imposauen aquella infàmia, Curial, i, 14. Les orelles nos agreugen de hoyr tan gran infàmia, Tirant, c. 322. Ella descobria tota una infàmia, Pons Com an. 19.
Fon.: i?fámi? (Barc., Mall.); i?fámia (Val.).
Etim.: pres del llatí infamia, mat. sign.

INJÚRIA f.
Ofensa greu, de paraula o de fets, contra el bon nom o l'honor d'algú; cast. injuria. Injúria seria feta a aquesta sciència e a aquesta art, Llull Gentil 4. Sobre aquests torts e injúries trameteren llurs missatgers, Muntaner Cròn., c. 37. Lo peccat no és remès si donchs los torts e injúries no són restituïdes, doc. a. 1468 (Boll. Lul. x, 13). Darrera injúria que el guerrer perdona, Canigó i.
    Fon.: i??ú?i? (or., bal.); i??ú?i?, i??ú?ia (occ., Cast., Al.); i??ú?ia (Val.); i??ú?i (ross., mall.).
    Var. ant. i dial.: enjúria (Llull Cont. 72; Cost. Tort. IX, iv, 2); injuria (mall., amb l'accent damunt la i de la terminació: «Tu em tires per injuria | que som morta de color; | estimat, això és amor | que em turmenta nit i dia», cançó popular).
    Etim.: pres del llatí iniuria, mat. sign.

INSULTAR v. tr.
|| 1. ant. Assaltar, escometre hostilment, agredir. No sia insultada la reyal majestat, Egidi Romà, ll. iii, pt. 2a, c. 13.
|| 2. Ofendre amb actes o paraules ultratjoses; cast. insultar. Que no ho veu, com m'insultan!, Vilanova Obres, i, 205.
|| 3. (vulgarment i dialectal mall.) Escometre de conversa; moure conversa. «Es una al·lota tan guapa, que tots es fadrins l'insulten» (=li mouen conversa).
|| 4. refl. Accidentar-se, sofrir un atac (Figuera Dicc.).
Fon.: insu?tá (or., occ., bal.); insu?tá? (val.).
Etim.: pres del llatí insultare, mat. sign. || || 1, 2.

MENYSPREAR v. tr. Estimar en menys del que val; considerar com a indigne d'estima; cast. menospreciar, despreciar. No vuyles prelat menysprear per linatge, mas per males costumes, Llull Mil Prov. 387. Jamés no menysprees lo cor que ha contrició ni s'humilia, Oliver Exc. 78. E tu nos meyns preyst, Eximplis, ii, 223. Mes a Nabal menysprea'l, perquè és home | d'enteniment roí, Alcover Poem. Bíbl. 56.
    Refr.
—«Qui menysprea l'ase, comprar-lo vol».
    Fon.: me?sp?eá (Barc., Palma); me?sp?eá? (Val.). Es mot d'ús literari, poc usat en el llenguatge quotidià, en el qual s'ha introduït el castellanisme despreciar.
    Var. form. ant.: meinspredar (Hom. Org. 9); menyspresar (Llull Felix, pt. i, c. 8; Metge Somni iii).
    Etim.: del llatí minuspretiare, mat. sign.

MOFA .f
Burla insolent; befa; castellà. mofa. Ha tants anys que dura la mofa dels heretges, Boades Feyts 445. Va preguntar-li en to de mofa, Pons Com an. 90.
Fon.: móf? (Barc.); mófa (Val.).
Etim.: probablement pres del castellà. mofa.